Aparicions compensatòries...

Tret del mestre Alfons López. Periòdic "Público" de 17 de juny de 2013

Marjal...

Després d'una setmana tan absurdament apocalíptica, sacsadora del got d'aigua en què s'ha convertit la meua quotidianitat laboral, no suposava jo que trobaria la tranquil·litat vora casa... 

Ha estat una vesprada d'aquelles dilectes. De bona conversa i vent aturador de la calda, passeig curt i aprenentatge llarg. L'Albufera de Gaianes m'ha sorprés graciosament. Menuda i introbable com m'ha estat; amable i tan distreta com s'ha dat. L'estona d'asseure's a la caseta de fusta que senyoreja aquell almaig ha estat gairebé màgica. D'aus poques a la vista, però tant de cant a la vegada com arribava m'ha fet abeltir del tot el batec. 

I anem fent més camins i amb ells noves descobertes personals. La seua memòria servirà per afrontar amb més gana, si és que en queda alguna encara a la recambra, dins d'algun pot de conserva oblidat, la tasca que ens amenaça ara per ara: el finiquitament formal de la burrocràcia...

Qui és pitjor...?

Tret del mestre Alfons López. Periòdic "Público" de 8 de juny de 2013

El tarannà de les mares m'és tan familiar... Em recorda del tot a aquelles que vam poder patir a disgust en la trobada muixeranguera d'Algemesí, el poble d'aniràs però no aparcaràs... Elles les més posades, i els fills, arrossegats i bavosos... Fins i tot escoltàrem una que, amb un nadó als braços, es penedia de no poder deixar-lo anar a fer barbaritats junt els altres, per unir-se a les amigues a posar verda a una altra, d'amiga, i tot amb una bona dosi de gestualitat i de moure el carro, ací i allà, per xafar qui pilles mentre l'aparques.

El problema no són en absolut els infants, no, angelets..., catxaps de caus de conills tals on, en aprendre a fer, aviats que van i que anem...

Corpus de València...

Tret del mestre Alfons López, al periòdic Público de dia 1 de juny de 2013. Vespra del Corpus.
Jo no sé si Alfons López ha vist mai el final de la Processó del Corpus de València, però n'ha captat exactament l'ambient...

Gegants meus, Cabets...

Allí estaven els Cabets, al bell mig de la plaça tot tornant de la cercavila de la Vespra del Corpus. I els xiquets, costum no vella però divertidament preciosa, asseguts allí on comença la costera de la Magdalena, tot esperant fer prou força com perquè els Cabets no passen en acabant la Jota Final del Ball, quan peguen a correr... Pampatampam que les figues són verdes....

Però ve el Rei dels Cabets al capdavant, que encapçala la colla tots amunt... a vore qui és qui aguanta més...

Una amiga de les que encara queden fent força i cuidant els Gegants Meruts i els Cabets Orelluts em diu si tinc recança... No, cap ni una! El que tinc és una alegria immensa de veure els meus xics i les meues xicones. Com me'ls estime...! I quina joia de veritat, el compartir eixa estima amb tanta i tanta gent. 

A la Trobada de Bocairent...

Aquesta foto té la seua història. D'entre les poquetes que vaig fer, l'he triada per encapçalar aquesta nova conversa amb mi mateix perquè m'és exemplificadora del que calia viure ahir a Bocairent: Trobada. Fer festa només pel fet de trobar-nos.

Són Carmen Doménech i Carme Garcia, dues Mestres grandíssimes, d'aquelles que només podem citar amb majúscula. Les dues es trobaven vora la font de la plaça vinga a vendre samarretes, que ja té delit que eren les úniques de tot Bocairent que suportaven l'inclement sol que desmentia la fredor d'aquesta rara primavera... No s'havien conegut, i va ser que Carme comença a ficar-se amb mi que Carmen la coneix, tants anys després de no veure's, pel to de veu... Va ser un moment ben especial, preciós de bona veritat... Una trobada d'estima i respecte... Ens trobàvem de nou per homenatjar i reivindicar el nostre parlar, nosaltres mateixos, i que això es produira a un poble tan bonic com ho és Bocairent, de ben segur que anava a fer ben especial aquesta vint-i-sisena ocasió...

Que de gent no en va faltar... Pensàvem que al tractar-se d'un cantó de la comarca i la sobreabundància d'actes en una Vespra de Corpus, doncs que no s'ompliria un recorregut ben organitzat i amplíssim... Si trobaves paradetes i gent a racons impensats, i activitats ben lluïdes totes!. Sí, gent hi hagué, però també observàvem un cert desangelament... Activitats muntades tardíssim entre colapses puntuals de públic adobats amb una megafonia insuportable... però i la il·lusió dels xiquets i xiquetes? Si tenien a l'abast tan gran nombre de tallers que no podrien abastir-los mai tots! I escolta, de qualitat! Que cosa a destacar és que poc hi havia que no fos interessant. Hi havia activitats d'aquelles de treure't el barret, d'encís fins i tot algunes d'elles...

L'única cosa que em desafinà fou que de Bocairent Bocairent, els carrers ombrívols i preciosos i la recurrent música enllaunada dels Cardaors... Què vull dir? Que em fallà la simbologia. Trobar-nos tancat el Museu Fester, per exemple, que no hi hagués participació dels Moros i Cristians o dels Cabolos mateixos que bé que acostumen a participar en les fires comercials que s'hi celebren al més cèlebre dels nostres pobles valldalbaidins... Vaja, ja m'enteneu supose... Havera arredonit l'ocasió...

Però no entengueu açò com una crítica, potser sí com una desil·lusió vist com cada poble darrerament, quan ha acollit una Trobada, ha volgut comunicar el costum propi i lluir els seus béns culturals més preuats, Ontinyent inclòs que ja és dir... Però dóna igual, això ens passa només els qui estimem cada pedaç d'aquesta comarca tant... Tant que preferisc quedar-me amb les tantes paradetes, la roba estesa, les danses, la pintura de titelles i dels escuts de cada poble, les disfresses ferestegues, la pesca en poals d'aigua, les cançons de Paco Muñoz en llauna i les tantíssimes converses amb els tantíssims coneguts...

I m'enduc, a banda de molta alegria i cansament també, això mateix, les converses, un cd d'Eva Dénia i el nou de Maria del Mar Bonet, i com no, dos pastissos de monja que van resultar de cor congelat...

Ah, i l'homenatge a Estellés. Com si necessitàrem qualsevol escusa per trobar-nos... Home, tal i com estan les coses, millor aprofitar per fer-li homenatge al poeta, perquè si no reivindiquem el nostre encara acabaran imposant-nos els qui ens malgovernen pintures blaves de marca Lapao que ens tocarà engolir abans de desaparéixer... Anem fent, que encara queda feina...

 I res, la nostra enhorabona a la Coordinadora organitzadora, i a les entitats bocairentines que varen participar. Ens vam sentir com a casa, perquè érem a casa i ens sentíem estimats com si a casa fórem... Tot un plaer passejar en un Bocairent atapeït d'estima... 

I ara, a treballar entre tots a veure si a l'any que ve hi ha seu prompta i es recupera com a data la fresca vespra de Rams...

Ai, Espanya.... dir-te "carinyo" i tot...!

Porta oberta al Palau de Cocentaina...

Sempre, des que em recorde, havia volgut pujar al "Balconet dels Comtes" en la capella de Sant Antoni, al Palau de Cocentaina. En saber que hi havia jornada de portes obertes i que, efectivament, la major part de les portes ho estarien, i amb pas franc cap àmbits no sabuts, no ho vam dubtar... 

La primera vegada que vaig entrar al Palau, que de tan menut no sé ni quan fou, se'm va quedar marcadíssima a la memòria. Sensacions... Em feia molta il·lusió entrar a aquell casalot polsós i deixadíssim, i no sé com succeí la cosa ni què s'exposava, però recorde una escala de caragol estreta i empinada, terres de fusta que es movien i de tan desigualment gastats, que deixaven veure la llum del pis de sota. Recorde por, i desig de conéixer, un una ceràmica blavíssima, i més amunt encara, anar pujant i pujant en la penombra que feien aquelles bombetes de llum que penjaven de fils estesos de qualsevol manera... Provisionalitat.

Ahir, em vaig trobar de nou amb aquells paisatges immediats al cor, i no vaig poder estar-me'n d'emocionar-me... Ara mateix ja puc situar algunes d'aquelles sensacions, i donar-los nom... Per alguns d'aquells indrets, els tants anys no han passat, i un d'ells és aquell balcó. El xafar aquell terra m'era xafar memòria retrobada instantàniament, i el cabre just pel remolí aquell que et fa ascendir.. ara sé també aquell blau que no és més que el sòl preciós de la Sala d'Ambaixadors, que hi ha un moment en el pujar que se't queda arran de mirada, i admira... I recordava també el seguir pujant, i la sala que guarda ara l'arqueologia, i l'arxiu, i el terrat de la torre de Xaloc, que ara tenia com infranquejable...

La resta, de memòria el podria recitar. La preciositat del paraigües, la meravella que m'és la Sala Daurada... Un encert això d'obrir les portes i ensenyar-nos la casa a grupets, contant-nos passats i coms, deixant-nos veure els projectes inicials de recuperació, fotografies, documentació curiosíssima... i xarrant-nos com la cosa potser té futur, malgrat la dolenteria de la crisi falsa aquesta, on el patrimoni i la cultura mateixa ja no són vistos per la població -qualsevol població- com a cosa a reprendre i refer i compartir...

Vaig reescoltar, vaig reaprendre, però sobretot vaig suplir ignoràncies remotes que secretament em corcaven. I em faig creus de quantes eren. Ara, només el desig de veure algun dia tot allò suggerit posat en pràctica... Bé m'agradaria trobar-me el Palau adequat i farcit d'elements aprofitadors, acabat de restaurar, net de verdors cobridores -pura mandra-. Res no m'agradaria més que recórrer el refugi antiaèri, trobar-me amb una maqueta correcta de com era la Cocentaina amurallada de quan el Raval només es defenia amb els barrancs, i els ponts i les portes interdien llocs ara tan amables com oberts... Un museu del poble? Quina gràcia seria...Ara mateix, tal i com està la situació, bé em conformaria amb què canviaren el cartell aquell del quadre dels Sants de la Pedra que els bateja com a Sants Metges. Ja veieu sí...

La visita? Molt correcta. Totalment desigual en ser que en un principi tot era explicació de gent ben voluntariosa. Però poc a poc, en anar desfent-se els grups pel lògic pujar i baixar de velocitats distintes, esparses anavent fent-se fins desaparéixer del tot. La Sala Daurada, per exemple, hauria necessitat d'alguna mínima explicació.

I una cosa que he comprovat més encara... No hi ha res millor que dir que no ets del poble perquè la gent explicadora vulga explicar-te encara més, amb una mescla d'orgull de nat i vocació publicista que et venen d'allò més bé. Al final, cansats, descobríem la veritat... Som de fora, però no es preocupe, "coneixem" el poble...